Confiar

dimarts 6 de desembre de 2011

 Això havia de ser un post ràpid per al Facebook, però em semblava que es feia massa llarg…

Bé, aquesta nit i ahir a la tarda van ser molt durs. Després de parlar sense parar durant unes quatre hores (induït per la morfina, m’imagino), l’Alejandro va dir que estava marejat, va tancar els ulls i es va estirar al seu llit (en aquest ordre) i va dormir durant 3 hores.  Al principi em preocupava perquè ha tingut dos episodis en el passat on li ha caigut en picat la tensió arterial i la seva reacció va ser la mateixa, així que vaig anar a buscar una infermera perquè se’l mirés.  Tenia la tensió perfecta. Era només el cansament per no haver dormit bé la nit anterior i el fet d’haver parlat sense parar durant tantíssimes hores. El nen del llit del costat estava encantat de tenir un entreteniment tan divertit.

Tanmateix, quan l’Ale es va despertar unes tres hores més tard, tenia un dolor intensíssim a la cuixa dreta. Per sort, no es queixava de cap altre dolor, però aquest era tan increïblement intens que el pobre estava completament espantat. Em vaig sentir tan inútil veient-lo patir tant sense poder fer res més que abraçar-lo i dir-li que fort i que valent que és i que segurament l’endemà es trobaria millor. L’únic que volia era que el tingués en braços amb una mà prement-li fortament la cuixa (devia ser com tenir una rampa fortíssima). Tot això —i més— és d’esperar amb aquest tractament amb anticossos, però saber-ho no ho fa més fàcil de passar.

Ara dorm profundament.  Ha estat dormint tranquil·lament durant unes hores i reso perquè hagi marxat el dolor quan es desperti.  Com s’explica a un nen de quatre anys que aquesta medicina en realitat és bona per a ell? Que el dolor forma part del funcionament del medicament. Tot i així, crec que sí que ho entén. Li he demanat que confiï en mi. I per fer això, jo he hagut de confiar plenament en els metges i el que fan aquí. I ho he aconseguit, cosa que és tot un triomf perquè és una cosa que no em surt amb facilitat. És una sensació estranya. Una que no he tingut en molt temps. Potser, en part, és per l’idioma. L’anglès de les infermeres és limitat i el meu alemany es pot resumir en “sisplau”, “gràcies” i “carn, no”.  Així que, si no confio en ells, em tornaré més que boja i no seré d’utilitat per a ningú. La confiança. He demanat a l’Ale que confiï en mi, i jo, a la vegada, he hagut de fer el mateix amb els d’aquí. És una sensació nova que hauré d’afegir a totes les altres que m’està ensenyant aquesta malaltia.